fent via cap a casa

Surts al carrer… brrr fred i vent!

I tot i així, has d’esquivar, com sempre, el nombrós grup de pares i mares de l’Escola que avança a ritme constant, lluint un runner-amateur style que oscil·la entre el Quechua i el Salomon… de cop… fuetada de vent fred i salat a la cara! I allà entre palmeres i en la foscor de la nit… el grup d’adolescents que apuren els deu minuts que queden per l’hora establerta amb els pares… fumant-se un cigarro i, si estan de sort, apurant unes burilles d’algun canutillo perdut al paquet de tabac.
Els seus gossos, que campen lliures, es barregen amb els gossos del grup, també altament nombrós de “passejadors de gossos nocturns” que xerren de les seves mascotes, el seu únic punt d’unió.
Passat el pont, del qual surten dos runners altament equipats i massa desabrigats, sents les bambes fregant l’asfalt, les frenades en sec, la pilota picant i els crits d’ànims que s’atorguen els uns als altres… aquests son el clan més nombrós de la ciutat, els veterans jugadors de bàsquet que, tot i els genolls cascats i la dependència de l’esterilla elecèctrica, queden per jugar amistosos a hores intempestives…
Estarrufes el nas dins la bufanda i t’adelanten, fregant jaqueta amb jaqueta, un parell d’skaters que ja retiren.
I amb el fred que fa i encara hi ha qui surt de la piscina amb el cabell ben moll! I només això… si no que deslliguen les seves bicis i enfilen passeig amunt, amb el vent gelant l’aigua clorada dels seus cabells…
Passes per la plaça del pou del greix, que dona fe del seu nom amb la seva olor… i esquives bosses i bosses de bosses de les botigues… que esperen als escombriaires i si no tenen tanta sort… la patada d’algun que altre energumen autòcton…
i així… observant la fauna de Badalona… fas via cap a casa…